"L'objectiu de l'educació és formar persones per governar-se a elles mateixes, no per ser gobernats pels altres" Spencer, Herbert
I el mestre que no cregui que és així, millor que plegui.
La nostra feina és vocació. És un sentiment que tens a dintre i que un bon dia es desperta i t'impulsa a guiar la teva vida pel camí que aquest ha triat. És un camí llarg, dur, però que el fas amb emoció, amb ganes, amb empenta...i el més important, amb amor.
Et fa llevar cada dia amb esperança, amb energia, deixant de vanda perjudicis o coses superficials, i donant iportància a objectes, colors, olors, paraules... que d'altra manera no haguessis vist, sentit o tocat mai. Et desperta els sentits i et fa mirar la vida d'una manera totalment diferent.
Qui es faci mestre per vacances o sou, ho té cru. Qui no senti aquesta professió, hi durarà poc. Suposo que el síndrome del mestre cremat comença per aquí.
No és un ofici qualsevol, no estàs davant màquines o adults, estàs davant de personetes enèrgiques, vitals, amb unes vides paral·leles que a vegades necessiten oblidar. Estas davant uns cors que hi ha dies que et demanen que no els expliquis matemàtiques, ni català, sinó que els escoltis, que els ajudis a sortir d'un forat on s'hi han posat sense saber-ho i ara estan perduts.
No et demanen que siguis intel·ligent i que tinguis respostes a tot, simplement et demanen que siguis persona i els ajudis a resoldre un problema que pot semblar insignificant, però que per a ells és de vida o mort.
És un ofici que va amb la teva vida i no el pots deixar mai de vanda, per molt que ho intentis.
------
Fins aquí aquest blog, el qual vaig obrir amb l'objectiu d'apropar una mica, només una mica més, la feina dels mestres a la societat. He mostrat la punta de l'iceberg, però crec que amb això n'hi ha prou per fer callar, o si més no, fer pensar algunes boques abans de parlar.
Crec que és un ofici que és mareix un respecte que tothom es passa per alt. És un ofici desvalorat, menyspreat i que si no ens encarreguem els mestres mateixos de rentar-li una mica la cara ningú ho farà. Més aviat el contrari, els governs i administracions ajuden a empitjorar la nostra imatge, i això passa perquè al capdavant hi ha incompetents.
Gràcies a tothom.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Encara que sigui només per buscar-te les pesigolles i que així segueixis amb la teva tasca, et penjo un esbós d'un futur article que apareixerà a La Vanguardia (és un esbós i potser finalment no hi apareixen aquests fragments o hi son retallats). L'article anirà de que cal fer un cop superada la crisi econòmica i diu:
ResponElimina"La innovación, pues, requiere que la ciudadanía esté capacitada para tener ideas. Para ello se necesita un sistema educativo que fomente el espíritu crítico, la creatividad los valores del trabajo y del esfuerzo en nuestra juventud. No podemos darnos por satisfechos con garantizar la suficiencia, a lo que parecen ir destinadas las sucesivas y abundantes reformas educativas, sino que nuestro objetivo debe ser lograr la excelencia. Ningún país puede permitirse renunciar a todo el potencial de sus generaciones jóvenes; ni todos los estudiantes presentan las mismas dificultades, ni todos tenemos las mismas capacidades, por lo que, del mismo modo que debe prestarse especial atención a quien presenta mayores dificultades, deben estimularse las habilidades de los estudiantes más brillantes. El estudiante, tanto en la escuela, como en el instituto y en la universidad debe comprender e interiorizar que a lo largo de su vida será evaluado de formas muy distintas, y sus capacidades de comprensión y esfuerzo le serán determinantes en el futuro. Un modelo educativo que ignora era realidad, y rehúye del estudio, vive en la utopía, y flaco favor le hace al estudiante en su desempeño profesional posterior. Respecto la universidad, el mejor remedio para la incompetencia es la competencia, lo cual es válido para estudiantes, profesores y gestores. Las universidades deben competir entre sí para capturar los mejores estudiantes, profesores, y recursos, y el estudiante debe interiorizar parte del esfuerzo económico que la sociedad está realizando con su formación, al mismo tiempo que compensar con becas a aquellos estudiantes que, por sus méritos académicos, así lo merezcan. Asumir parte del coste del sistema universitario es esencial para captar su valor. En ningún sitio como en la universidad debe ser uno más exigente con el esfuerzo y capacidades de alumnos y profesores.
La escuela y la universidad deben ser rediseñadas pensando en que son los motores del crecimiento de un país y no el sitio donde los lobbies de profesores tienen sus puestos de trabajo."
¿Que en penses?
Marc: Ja m'agrada, ja que em busquis les pessigolles!! I jo contestaré tot el que bonament pugui! Però no escriuré cap més article.
ResponEliminaA veure...m'he llegit aquest futur article més o menys bé (tenia a la Mariona cridant per aquí i m'ha costat concentrar-me).
Hi estic totalment d'acord. Amb tot. El problema és que segurament aquesta persona que ha escrit això no s'ha apropat mai a una escola de Primària, ha mirat els ulls a un nen de vuit anys i li ha preguntat com es troba avui.
La realitat de la nostra societat, per desgràcia, va en paral·lel amb el que "s'hauria de fer".
També estic d'acord amb el que comenta dels models educatius que ignoren la realitat, com la persona que ha escrit l'article.
No es pot començar la casa per la taulada. Evidentment que lluitarem, malgrat tots els impediments que tenim, per fer persones competents, això no ho dubtis, però abans hem de ajudar-los a ser persones, amb tot el que això comporta.
No sé si te n'has adonat, però un paper molt important i que falla de ple és la família.
Si aquest instrument no fallés, nosaltres podríem fer la nostra feina molt millor.